Reflexió

Residència

Solitud

Seguretat

Vàlids a la
residència

Epíleg

Pròleg                                                                                                    Tornar a Col·laboracions>>

Amor i planificació

Sovint (per desgràcia massa sovint) les notícies, els articles d'opinió i, fins i tot, els informes d'experts que ens donen informació sobre la gent gran es limiten o bé al sensacionalisme o a l'alarmisme o bé a la insistència freda i descarnada de les xifres, dels costos econòmics de les pensions i de la despesa sanitària o social adreçada a la gent gran i a la insuficiència de recursos que el nostre país hi esmerça. És realment una llàstima que les bones notícies no siguin notícia i que costi tant trobar informació en els mitjans de comunicació sobre les diverses i innumerables formes que la nostra gent gran ha trobat per tal de seguir gaudint d'una vida plena i de contribuir, també, a la resta de la societat.

El text que tinc l'honor i la satisfacció de presentar, tot i que quan ho llegiu ja veureu que no necessitava cap mena de presentació, és una prova fefaent de dues qualitats imprescindibles per a tot ésser humà que realment mereixi aquesta consideració: capacitat d'estimar i capacitat de donar.

De la primera no cal que us en digui res, però estic segura que no és possible de llegir aquest relat sense emocionar-se i, àdhuc, sense sentir un xic de sana enveja. Voldria, més aviat, comentar la segona. En efecte, l'experiència que en Romuald ens explica va molt més enllà d'una vivència personal i, gràcies a la seva capacitat de donar, aquesta experiència es transforma en una proposta raonada, i que hauria de ser factible.

Des de la convicció compartida que cap persona hauria de veure's obligada a ingressar en una residència i, també, des de la constatació que la família actual i menys encara la família futura podrà fer-se càrrec de les progressives situacions de dependència de les persones que superen els setanta cinc o vuitanta anys, és evident que cal articular un ampli i diversificat conjunt de recursos per tal de garantir la qualitat de vida i la màxima autonomia a cada persona. Aquesta articulació i aquestes garanties, òbviament, només pot fer-la i donar-les el sector públic, bo i comptant amb formes de cooperació en la gestió amb el sector privat no lucratiu i amb l'amplíssim teixit associatiu. No cal, d'altra banda, inventar res, ja que els països del nostre entorn europeu, i més especialment els del nord d'Europa, ja fa anys que han posat en funcionament un ric ventall de serveis: ajut a domicili, casals, centres de dia, habitatges tutelats, residències de diversos formats, etc. També n'hi ha a casa nostra, encara que en un nombre clarament insuficient i, en alguns casos, amb una qualitat poc satisfactòria.

La reflexió i la proposta que aquí se'ns fa, però, incorpora una perspectiva que fins ara ha estat poc valorada, en part perquè la insuficiència dels mitjans disponibles obligava a donar prioritat a les persones més dependents i en part perquè hom pensava que les persones vàlides no volien anar a una residència. La perspectiva nova  té a veure no amb la dependència física sinó amb el lligam emocional i afectiu i amb el dret que qualsevol parella té de no veure's obligada a una separació no volguda. A partir de la reivindicació d'aquest dret elemental i del fet que no hi haurà qui la rebutgi, resulta evident que en l'articulació de serveis hom ha de preveure un tipus d'equipament que permeti la continuïtat de la parella i conseqüentment l'existència de residències mixtes per a persones dependents i per a persones vàlides, inicialment i com a mínim les parelles vàlides de les persones dependents que vulguin seguir juntes. Ara bé, de la reflexió sobre aquesta realitat de convivència, evidentment bona per a la parella, se'n desprenen altres beneficis per al conjunt de les persones residents en la mesura que les persones vàlides donen més vida, més activitat i més caliu de normalitat a tot el conjunt. I en la mesura que això és així, no caldria tampoc limitar l'accés de les persones vàlides a les parelles, ans al contrari caldria reservar uns percentatges de cada tipus de persona per tal d'equilibrar en tot moment la dinàmica de l'equipament.

És ben cert que en els darrers anys s'han anat assajant diverses formes per facilitar la relació entre persones que viuen en residències i altres persones més autònomes que viuen en el nucli familiar. S'han incorporat a les residències els centres de dia, o els casals o els habitatges tutelats, s'han estimulat activitats culturals, tallers de manualitats i relacions més personals amb grups de voluntariat, però tot i la millora que representen, no deixa de ser cert que són elements externs i parcials.

Crec que en aquests moments, quan el Govern d'esquerres de la Generalitat té la possibilitat i l'obligació de correspondre a les il·lusions i anhels de la ciutadania i de bastir un autèntic estat del benestar, és especialment útil la publicació i la lectura d'Una reflexió sobre la darrera fase i tinc el convenciment que, si el llegeixen les persones que han de planificar els serveis per a la gent gran, algunes de les moltes i profitoses idees trobaran un espai per esdevenir realitat.

Eulàlia Vintró
Barcelona, desembre 2004

Una reflexió sobre la darrera fase                                                                                   tornar ^

Endinsar-se encuriosits, amb ganes de documentar-se, en el camp de la demografia, en alló que fa referència a la Gent Gran, és com submergir-te en un mar de xifres i dades que, tot i sent hipotètiques, et magnifiquen un futur en el qual t’acabes sentint immers, com dins d’una realitat indiscutible. Et diuen que al segle XX s’ha produït una revolució de la longevitat, en el qual l’esperança de mitjana de vida ha arribat a tants anys  i que a tal any arribarem a no se quants i que a  l’altre s’arribarà  a no sé què. Em resisteixo a atabalar-vos amb números que si bé, son molt interessants acabes atabalat. La magnífica demògrafa ANNA CABRÉ, t’explica -de manera apassionant- i no acaba, tots els camins a través dels quals, amb una mica de sort, ja no ens morirem mai. En fi. El que si és ben cert es que l’allargament de l’esperança de mitjana de vida és de tan gran mesura, que el què ara tots ens mirem amb una certa il·lusió -i, per que no dir-ho?, també amb una mica de  prevenció,- doncs se’ns pot presentar com... més aviat un problema. L’allargament incontrolat dels anys per viure, aconseguint, en gran part, a base de medicaments que en la majoria de casos guareixen o frenen malalties concretes, però que molts cops deixen seqüeles perilloses, que s’arrosseguen al curs dels anys, fa que tal vegada el panorama que se'ns presenta no sigui del tot brillant. He de fer constar, que sóc vitalment partidari de la ciència i gran admirador dels resultats assolits. Però, sé el món en  què visc i temo que, en moltes ocasions, en els objectius dels Laboratoris hi figurin tant l’interès de salvar vides, com el fet que el compte de resultats els sigui satisfactori. Tot i això, no hem de  minimitzar el que ja és un fet i molt important, ni podem tancar els ulls davant l’enorme increment de persones grans i cada dia més grans quant a anys, que s’aniran acumulant entorn les seves famílies i si ara ja es dóna el cas que, en algunes, ja tenen avis/es i besavis/es, dintre de pocs anys això serà el plat del dia. És possible que ja no serveixi, per part dels governants de torn, esperar que les famílies oh vagin solucionant com puguin, amb lleugeres ajudes econòmiques o d’assistència domiciliaria. Cal fer un plantejament objectiu i profund, segons el qual ens trobarem  que el treball femení, -és d’esperar, i desitjar- que creixerà de manera remarcable fora de casa, i es destacaran les dificultats de mantenir l’esquema clàssic de la dona pal de paller que arriba a tot arreu: treballar, criar fills, tenir cura d’avis i potser besavis. En fi... possiblement algú esperarà que les àvies, no tant velletes, tindran cura  dels  besavis/es i si pot ser dels nets, -que, mentre es pugui, ja està bé— però ja estem a prop d'allò que el Doctor Guijarro, des de Granada, ens avisava de las abuelas esclavas. Sembla que si no es molt precís, i com a cosa puntual i transitòria, no és pas aquest el camí de l’Estat del Benestar que desitgem. Tot i això, ens podem trobar amb aspectes i facetes, que no perquè a uns no els agradin se'ls pugui prohibir per Real Decret. Ja som més de un milió de persones grans a Catalunya i d’ací uns anys serem molts més. Qui pot dubtar que entre tantíssima gent hi hauran gustos per a tot? I el que ens podem preguntar és: quina persona, quina institució –si estem encara en regim democràtic, que tant de bo sigui així- qui tindrà dret a obligar, o bé a prohibir, el que uns altres desitgin per a ells, sempre, està clar, que estigui dins les normes naturals, o sigui, dels drets humans?

Resulta emocionant, mirat des d’una perspectiva un xic distant, imaginar-se una societat tant abundosa de gent gran encara amb bona salut, amb temps i amb il·lusió per fer tot un reguitzell de coses que de més joves no pogueren realitzar, convivint  amb fills i nets, o sols, o millor amb la corresponent parella  en el seu pis o caseta,  gaudint  d’un període de la pròpia existència, que pot ésser del màxim benestar. Però no cal ser gaire perspicaç, per adonar-se que el ideal no sempre respon a la realitat. Ja que uns per raons econòmiques, altres per problemes de convivència familiar, molts per carències de salut, tal vegada pel que diem més amunt, perquè no disposen dels medicaments que fa (diguem) meravelles, però no miracles, constituiran, entremig de tot aquest estol de gent gran, -la majoria de la qual s’anirà movent encara en bona salut- un grup nombrosíssim, incapaç de seguir sense un suport fort i decisiu, per poder arribar a fi de carrera d’una manera el més digna possible.

Des d’un punt de vista institucional, en analitzar la problemàtica de la gent gran de cara al que podríem dir etapa final cal no oblidar ni un moment amb quin material –permeteu-me el nom– estem treballant. Totalment deteriorable. Un petit cop d’aire, desmunta tot un castell. Una simple caiguda trenca tota una aparença que semblava eterna i els exemples podrien ser infinits. Es només un toc d’atenció, a tenir en compte, quant es  fan projectes i planificacions de cara el futur de col·lectius de gent gran.

El mèrit més gran de qualsevol avi/a és, tal vegada, l’acumulació d’experiències, de vivències, de coneixements assolits a través dels anys  transcorreguts, la qual cosa pot ser la base d’això que se sol dir la saviesa dels avis. Diguem que aquesta és la cara positiva dels anys. L’altre cara menys positiva, és que l’acumulació d’anys, ens  fa el cos molt més indefens i vulnerable, davant de qualsevol agressió externa .

S’insisteix molt i mai és farà suficient, de la importància que cada persona, individualment, assumeixi el problema d’envellir, acceptant que al final de la vida hi trobarem la mort, però que abans hi ha un període, tal vegada el més dificultós, que si, entre un mateix, més l’entorn, però en grau superlatiu les  institucions, no es creen unes condicions estructurals de consistència socio-sanitaria, cultural i humana que permetin encarar aquesta fase amb una sensació de seguretat, de serenitat, amb la qual es pugui  anar superant tots els inconvenients i dificultats i que ens faciliti  arribar al  final de trajecte de la manera menys traumàtica possible, aquest final pot ser molt desagradable.

Sens dubte no podem estudiar la problemàtica de la gent gran com un tot, com un cos uniforme. Basant-nos tant sols a Catalunya on ja sembla que passem del milió de pensionistes, segur que hi trobaríem tot un reguitzell de gustos, conveniències i necessitats. de les més variades formes. Haig de confessar que personalment em preocupen  poc o gens els que, entre pensions, possibilitats econòmiques particulars o fons de pensions, no tenen cap núvol econòmic en el seu firmament. La cosa em preocupa  quan parlem d’avis/es que viuen sols i amb pensions ridícules, o no sols, però a qui tampoc els arriba per finals de mes. En fi, tota la pobresa descrita a Catalunya –diem Catalunya perquè parlem ara i aquí, però la preocupació es global, general-. Bé doncs, tornant aquí, no es pot ignorar un altre gran grup que sens dubte no és tant llastimós, però d'aquí  no podem oblidar la  problemàtica. És el sector que es troba situat a la, diguem, classe mitja baixa cap avall. No se'ls reconeixen drets com a necessitats, però no arriben, amb el que cobren, a poder-se pagar moltes coses que els son necessàries. Sense anar més lluny: No tenen dret a una plaça de residència pública, perquè cobren massa, però no poden anar a una privada per que no hi arriben de bon tros. Tanmateix els passa igual si demanen centre de dia, o si demanen qualsevol servei de tipus social. En una de les darreres enquestes, s’assenyala que el 33 % dels grans els preocupa el preu de les places residencials  -a Catalunya es el 41 %- fet que indica que cada dia creix el nombre de persones grans que miren cap a les residències, com a possible i definitiva solució, malgrat  la propaganda que hi ha en contra  per part de certs sectors.

Parlant de  les problemàtiques que preocupen a la gent gran tenim que la prioritat és la part econòmica, diguem-ne pensions i és normal que així sigui, ja que si després de tants Congressos, estatals, nacionals, municipals, etc. etc. en que ja des del primer ja es reclamava que amb urgència s’elevessin les pensions mínimes al nivell del Salari Mínim Interprofessional, tot i considerant que aquest es podia considerar molt baix, o sigui curt, per assolir un nivell de vida diguem-ne digna. Bé, estem on estem i encara estem parlant de la precisió d’arranjar les pensions no contributives així com les de viduïtat. Tot això ens porta al fet que el 67 % dels enquestats manifestin que les pensions són el primer problema. També cal no menysprear que l’espectre de la solitud preocupi a un 46 % del col·lectiu de la gent gran. Amb un percentatge també molt elevat, a l’enquesta es considera que l’altra gran temença es el de la seguretat, poder mirar el futur amb una certa confiança i sentir-se a cobert dels imprevistos de la vida, en què sia possible. Al notar com les pròpies forces, tant físiques com morals et minven, sents la necessitat de poder confiar en quelcom més consistent, més segur, quelcom et doni la ma fins a final de trajecte. Hi ha la família, bàsicament, mes endavant en parlarem.

M’agradaria saber valorar aproximadament la importància quantitativa a que podem arribar  quant a gent gran. Hem llegeixo tot el que cau a les meves mans referent al tema, i no és poc i és realment atordidor. Si a més ens atrevim, ho hem de fer en un moment o altre, a valorar la part jo diria qualitativa d’aquesta massa de gent gran, diguem-ne la part de salut, de malalties, i no oblidant mai que es un problema que indefectiblement va en augment  d’un manera espectacular. La equació és clara: A més anys de vida -o d’existència- més gent anirà quedant per la cuneta esperant qui l’ajudi en el seu problema. La gravetat del problema és que no serà un, sinó milers.

En una taula rodona on parlàvem del Testament  Vital, o darreres voluntats, vaig sentir la necessitat de dir que si és que hi havia hagut un Creador era manifestament clar que de la darrera etapa de la vida del ser humà se li havien perdut els papers. Només cal girar el cap envers allà on vulguis i et trobes amb tot aquell seguit de malalties i patiments. Si t’atures a mirar-les quedes esmaperdut. Bé, doncs: Tinc poques possibilitats d’aclarir res al possible Creador. Encara més hem sabria greu callar les meves experiències a qui li puguin servir perquè des de llocs de decisió tingui possibilitats d’alleugerir els sofriments i el malviure,  a tot aquest conjunt que ha anat quedant per les voreres dels camins de la vida. És de suposar que no estem en condicions de triar i decidir si és que volem viure menys anys i amb millor qualitat de vida o bé ens hem de quedar on ens toqui dintre d’aquesta perspectiva actual i futura.

De la mateixa manera que  he dit més amunt que no hem preocuparé  pels que tenen solucionat el problema de pensions i conseqüent situació econòmica,  de la qual cosa m’alegro molt, tampoc hem preocuparé dels que estan plens de salut i vivint a casa seva amb l’esposa, o bé amb els fills i nets amb harmonia i plens de felicitat. Tant de bo els duri  molts anys, i tant de bo fossin molts més els que poguessin gaudir de semblant situació.

Com se sol dir, procuraré ser breu. O sia, no seré més extens del imprescindible per narrar-vos una part de la historia de la meva dona i meva pel que fa a la problemàtica de la nostra vellesa. Intentaré explicar-ho de forma que os pugui ser  intel·ligible: Quant tenia 56 anys, -a la Flora, la meva esposa, li van diagnosticar que patia l’Alzheimer, una malaltia que en aquells moments, fa gairebé 23 anys, era quelcom bastant estrany. La qüestió va començar amb que li prenien coses. Digueren que devia ser demència senil prematura. Però la cosa s’anava agreujant i no pintava gens be. Per simplificar: Anant d’un metge a l’altre –Psiquiatres, neuròlegs, etc., etc.- i després de diferents anàlisis i variats tests del tipus més agosarats, el resultat fou un manifest Alzheimer. Malgrat tota la cura i miraments que poguessin tenir,  al explicar-t’ho i descriure't tot el que et podies esperar com a conseqüència de la malaltia, -encara que en aquells moments no es tenien les experiències actuals- et senties com a molt desemparat.  L'experiència  no és per explicar-la i menys encara per passar-la. Però, com és natural,  la vaig haver de passar, i encara l'estic passant. Suposo que per treure'm possibles mèrits –ah dolents¡— els familiars  i amistats mes properes em deien i encara m'ho diuen, que tinc un caràcter especial per aquestes coses. La vida m’ha reservat facetes molt dures i és de suposar que tot plegat et forja. Més no tingueu por que ara no os explicaré en detall la meva vida, només en el que fa referència a aquesta darrera fase, que potser si que podrem considerar la més greu, encara que tan sols sigui per la durada.

Suposo que haig d'explicar que: Si quan tenia un gos pastor alemany, comprava llibres referents a la criança. Si quant criava conills o gallines feia el mateix, doncs no és precís que digui que vaig cercar tot el que podia tractar o relacionar-se amb aquesta malaltia o coses relacionades amb la seva problemàtica. Estant ja a la Residència, en alguna ocasió ha vingut alguna vetlladora a que li deixés algun treball referent al tema. Possiblement ompliria un llibret només que relatant el recorregut d’especialistes que he consultat, de proves que li han fet. No voldria passar per alt, doncs sense això potser no tindrien sentit altres facetes d’aquesta narració.

En certa ocasió, comentant el cas Flora entre personal especialitzat de la casa, i ja hi portàvem uns quants anys, o sigui que ja ens coneixien, digué algú: "És que la Flora és un cas atípic" a la qual cosa respongué un altre: "És que la Flora ha tingut un tracte atípic", cosa que coincideix plenament amb la meva opinió. He vist i veig encara molts familiars que, junt amb un pou de petons i carantoines els fan saber que estan malalts i fins i tot sembla que hi ha algun metge que opina que el malalt es bo que ho sàpiga. Recordo tant sols una vegada, que la Flora, davant d’una sèrie d’oblits i pifiades digué: "Seguint així acabaré com una idiota". Jo, com sempre que quelcom no anava massa bé, vaig traure'm de la màniga qualsevol ximpleria o pallassada per tal que ella rigués i un cop reia ja havia passat el temporal. Recordem que això fou en els primers anys de la malaltia. Els metges ja m’havien advertit que el treball que feia al taller –portava el despatx, relació amb clients, amb proveïdors, etc., etc.— no el podria seguir i que fora bo aprengués algun treball manual, a la qual cosa vaig respondre que no caldria que n’aprengués cap, ja que el seu veritable ofici era cosir i ja li proporcionaria feina i així ho vàrem fer. Fèiem uns coixins i un tipus de vànova per sofà niu, que en aquells moments estaven molt en boga i jo, en bona part,  els hi tallava  i ella els cosia i els veníem a botigues de mobles, que ja eren clients. Els primers anys es quant vas encaixant les sorpreses -i cap d’agradable- i com veus de quina manera la malaltia va avançant i va menjant terreny, i entens que has de muntar una línia defensiva per tal d’aminorar l’avanç del adversari, i la basàvem en tres punts ben concrets: primer, en treballar. Ella sempre havia estat mol activa. Seguíem un ritme molt prudent però, ocupant forces hores, que a la vegada eren de treball, però també de distracció. El segon que vam fer fou que tant bon punt confirmaren la malaltia, -sempre segons els límits d’infal·libilitat en que pots confiar- doncs tot seguit, vaig comprar una mini cadena i diversos altaveus que vam instal·lar per tota la casa i sempre estàvem envoltats de música de la més variada, a la qual la Flora era particularment sensible. El tercer aspecte era potser el més especial, que era el que en dèiem la teràpia del riure. Atès que a ella li costava molt poc el riure em facilitava que les meves pallassades no tinguessin que ser excessivament excèntriques. Aquesta sensibilitat al riure li ha durat fins fa poc i encara de vegades si enganxa, i és molt bona senyal. Això ho explicava al psiquiatre i li semblava oportú i el que més em feia detallar era el que en dèiem "percentatge de col·laboració" en les tasques que anàvem realitzant. Per exemple, al començament preguntava per la costura i per la cuina. Sintetitzant diré: Tant a la cuina com a la costura, jo hi intervenia amb un 20% i ella un 80, la qual cosa era admirable. Però la cosa va anar variant més o menys lentament, -allò d’anar disputant el terreny pam a pam o centímetre a centímetre— i va arribar a 80 % la meva part i el 20, la seva. I això passa quant portàvem 12 anys d’Alzheimer.

Es precís que expliqui, perquè quedi més entenedor, que era l’estiu del  93 i anàrem a El Morell a casa d’uns cosins i ella es queixava de mal al braç, el metge de capçalera li receptà una pomada, però al cap d’uns dies d’estar per allà en lloc de curar-se s’inflava. Tornàrem ràpid i quant el metge o veié ens envià a urgències, radiografia i el braç estava trencat, sense haver-se donat cap cop ni res que si assembli. Crec que en diuen trencament patològic o quelcom semblant. Com  que teníem la intenció d’anar a passar un mes a França a casa d’uns companys, el traumatòleg l’hi feu l’embenat adient, recomanà cura i ens digué: D’ací, 30 dies heu d’estar aquí per operar-la. La cosa no pintava gens bé, ja que tots els especialistes de la seva malaltia et remarcaven que qualsevol operació en que hi intervingués anestèsia els efectes negatius podien ser espectaculars. I així, més o menys, fou.

A partir d’aquí tot va ser diferent. Si ja els darrers temps la cosa s’havia anat posant difícil, aleshores tot havia empitjorat. Ja precisava estar molt més per ella. Ja no cosíem ni fèiem res, la qual cosa vol dir que les hores s’havien d’omplir d’algun manera.

L’Ajuntament ja feia un parell d’anys o més em facilitava una treballadora de la llar dues hores a la setmana, -per tant sé el que es ajuda domiciliaria-. Benestar Social, com que la Flora no cobra pensió, ens donava 40.000 ptes. cada mes. A sol·licitar cada any.

Potser hauria d’explicar que vivíem a peu de carretera, però a un quilòmetre del poble, que era Sant Fost de Campsentelles. Una caseta voltada d’arbres de tota classe, amb 40 rosers dels més variats, un tros d’hort. Els rossinyols, cosa infreqüent, criaven en els arbusts que teníem al jardí. Les puputs també les teníem a casa... però per què continuar, si en aquell moment res tenia el mateix color, ni la mateixa aroma. No tenim fills i la meva germana vivia en una altre casa junt a la nostra i era la que quant jo marxava a Barcelona a alguna reunió, activitat o algun acte, tenia cura de la Flora. Per rematar aquest punt, cal dir que davant d’aquesta panoràmica no vaig trobar cap millor solució que anar a una residència, però el que ni per un moment se m’ocorregué era enviar a la Flora sola i jo restar a casa. Junts havíem passat les meves peripècies amb les policies,  els Consells de Guerra, i quant em van enviar al Penal de Santoña, el primer que se li va ocórrer fou: "Si sabéssim que estaràs molts anys jo me'n vaig a Santoña i ja trobaré feina d’alguna cosa i així et podré veure tot sovint i tant de bo pogués entrar a treballar a dintre el Penal. Seria l’ideal". Doncs jo si que podia estar a dintre on estigues ella i així ho férem. A finals del 93 ja es parlava bàsicament de residències assistides i algunes Assistentes Socials que vaig parlar del tema em deien: "No s'ho proposi d’entrar-hi vostè perquè acabarà boig", però jo tenia molt clars els objectius i recordo que en una ocasió vaig parlar amb el Conseller Comes,  que em deia que posar-la-hi a ella sola fora molt més fàcil i li vaig dir: "Soc partidari de la Llei del Divorci i crec hi ha de ser, però jo no em vull divorciar.  Precisament quant crec que ella més em necessita". Sembla que el Conseller em va comprendre. I no m’amago de dir  que, si alguna cosa he fet bé en aquesta vida, ha estat aquest pas del qual estic molt satisfet, i si quelcom em repugna i m’escandalitza és pensar que hi ha qui te poder per impedir que donin aquest, -o semblant- pas les parelles que ho creguin oportú. Més encara, si els que fan us d’aquest poder porten vestit de "progres". A tota aquesta panoràmica,  cal afegir-hi que jo tenia una vàlvula al cor que no rutllava i que segons el cardiòleg de Mollet era precís intervenir en una operació d’aquelles que crec en diuen a cor obert, a més a més  la pròstata també amenaçava ruïna i l’especialista parlava d’operació. Tot plegat presentava una panoràmica força important, a la qual s’havia de fer front i per descomptat la més sensata era la residència, ja que si m’havien d’intervenir ella quedava atesa sense forçar la col·laboració familiar. Però el més interessant és que fa deu anys i encara no m’han operat i el cor se m’ha curat i ja no prenc ni pastilles i la pròstata amb una pastilleta al dia es manté tant maca. M’imagino que als demés no os farà rumiar massa, però jo si que hi he dedicat moltes estones i la conclusió es claríssima: Dotze anys que si bé estàs a casa teva, en el teu ambient, envoltat de la família, tot el que vulgueu, mes amb una problemàtica bastant espaordidora i que t'has de solucionar tu, procurant molestar el mínim la família, doncs preveus que la cosa va per llarg i tot i sabent la predisposició familiar no vols que es pugui  cremar el vaixell abans d’haver fet tot el recorregut; estar tots aquests anys, dia a dia, aprenent constantment la tasca de cuidador, portar la casa, la feina, que era a la vegada com una teràpia... en fi això ho podríem allargar fins no sé on. Ho he citat per fonamentar la meva opinió que no és estrany que el cor es queixes. I l’altra cara de la moneda, la residència, on m’ho donen tot fet, on em treuen tot un cúmul de responsabilitats, on en tot moment tens a ma qui t’atengui t’aclareix qualsevol incògnita o dubte que se't presenti. Bé, no vull dir que fou com tornar a nàixer, però potser si que ho compararia amb el fet de sortir de la presó al carrer. Canviar d’un ambient que et resultava hostil, agressiu, en el qual et sents incòmode. I aquest ambient era no més ni menys que a casa nostra, que nosaltres ens havíem dissenyat des de la primera pedra fins la darrera flor. Sense cap dubte si no haguéssim fet el pas, en aquest moment els dos ja estaríem morts i enterrats o en situació pitjor. De fet l’existència de la Flora s’ha allargat excessivament. Però si bé aquí està en un estat deplorable, imaginem tots dos junts i solets a casa nostra, per molta assistència domiciliaria que ens facilitessin i que ja no cuidarìem flors ni plantes, ni res que si assembles. En aquells moments, al prendre la decisió d’entrar a una residència ho vaig plantejar a la família, a qui els vaig dir: "Potser primer per interès meu, després pel benestar de la  Flora, però també per evitar-vos la part que, ho vulguis o no, os tocaria en aquesta rifa. Ho comprengueren tot seguit, no, en  va, portàvem dotze anys d’experiència. I per part meva, com dic més amunt, fou tota una sensació d’alliberament  i com més temps passa més tinc aquesta sensació de llibertat, de benestar, dins el que els anys et poden permetre. De vegades dic que el defecte d’aquestes residències, és que quant hi ingresses t’haurien de treure trenta anys de sobre, però amb això no hi ha manera, oi.?. Bromes a part, porto prop de deu anys de resident i això m’ha permès tenir la dona molt més  ben atesa que si l’hagués cuidat jo, amb tota l’assistència domiciliaria que vulgueu. Ara puc realitzar en el casal i la residència una tasca humana que mai no hauria pensat que arribés a fer, i tinc a més a més temps per actuar al partit en diferents espais. Si hagués de fer dinars i preparar la marxa de la llar i tenir cura de la malalta, que ara ja requereix jornada complerta, per molta ajuda  que em facilitessin no arribaria de bon tros on arribo i, en especial, amb la sensació de seguretat amb que em desenvolupo, sabent que la Flora esta atesa professionalment i humanament les vint-i-quatre hores del dia i de la nit. Aquesta sensació de seguretat, tant sols la pots assolir en llocs com aquest. Suposo no estranyarà, davant de les meves vivències, la refermada opinió que tinc referent a  les residències, òbviament públiques, ja que les privades no les conec.

Sens dubte el tema és ampli i profund. La  paraula residència l’emprem no sé si a la lleugera o bé abastant un massa ampli espectre de coses diferents. Deixant les altres a part anem simplement a les de gent gran: Residència és, o deuria de ser, un lloc adequat per residir-hi . No sembla escaient aquest nom a un lloc on la majoria dels que hi són tenen el dolor i el lament com a normal expressió, junt amb el concebut "tant de bo, Déu se m’emportes” o l’altre: “tant de bo, demà ja no em despertés”.  Per molt que hi posi  el cognom d’assistida això no té res de residència, i crear llocs -algú n’ha dit pretanatori- d’aquestes característiques a consciència, és gairebé incórrer en possible delicte contra la humanitat. Sens dubte la fase és delicadíssima, però per això mateix  deuria estudiar-se molt curosament. I no per reial ordre. A mi personalment, dues coses em forcen a pensar-hi profundament, i son les següents:

La 1ª.  Pel motiu que sigui –pastilletes, etc. etc.- la vida, l’existència diria millor, tendeix a allargassar-se amenaçadora i imparable. En algun lloc ja ho dic, el que no pot ser motiu d’il·lusió es converteix, també, amb motiu de temença. Des de aquí dins, estàs com en una bombolla d’observació on pots viure a frec de pell processos de deteriorament, de vegades parable i recuperable i d’altres, que van recte fins al final. És tal vegada el punt des d'on valorar molt seriosament la importància que hauríem de donar, a fer el menys penosa possible -desesperant per alguns- aquesta fase, la qual no estaria de més, potser,  poder suprimir. Mes per ara això no es veu possible.

La 2ª seria que si, com es preveu, l’allau de gent gran és tant nombrosa com sembla, -la qual cosa és desitjable?-, totes les mesures seran poques per fer front a aquesta eventualitat, i per descomptat que les atencions individuals i a nivells únicament familiars, encara que sigui amb les ajudes sempre escadusseres institucionals, mai n’hi hauran suficients. Caldria fer un incís referent al bàsic i determinant tema de la família.

En primer lloc ressaltar que quant es toca problemes de gent gran, en parlar de la família tothom, en especial les institucions, fa referència a la dona de la família, que és la que ha estat des de sempre, l’eix entorn del que han girat tots els mecanismes d’aquesta institució i ella els ha coordinat pràcticament tots. Els que hem conegut com a pal de paller. Però darrerament la família ha evolucionat  i sofert canvis molt significatius. Es diu que essencialment pel fet que la dona surt a treballar fora de la llar. A tots se'ns obre el cor i se'ns omple la boca d’il·lusió al parlar de la família, mes no pel fet de parlar-ne,  més aviat és en omplir-nos el cervell de les possibilitats positives,  que aquesta institució pot jugar en aquesta problemàtica de la gent gran, la qual n'és també membre. Contaríem per milers les fotografies, dibuixos, panoràmiques de que a diari podem gaudir: Avis i àvies voltats de nets i netes en un ambient de perfecte felicitat i harmonia. Però es així el desenvolupament diari de la vida, en termes generals?  Hi ha un cert número de famílies que respondran a aquest esquema, però en quin percentatge? Siguem realistes. Si algú fos capaç de fer una anàlisis detallada del funcionament  de la institució familiar, potser ens podríem trobar al cul del sac, que les famílies que millor funcionen, són les que tenen com a pal de paller l’àvia,  una àvia que encara estigui mitjanament forta i  que tingui el cap un tant clar. A partir d’aquesta situació podríem fer els guions d’un munt de pel·lícules o novel·les amb diferents finals, mes ai làs!, que els finals en aquest terreny rarament són agradables i en alguns casos són desagradables, o molt desagradables. Ho són quant l’avia ho ha donat tot, ha servit a tothom, mentre li ha quedat un bri de força, allò de "mentre pugui" i quant ja no ha pogut més, llavors a una residència i que algú hi faci més que nosaltres.

No seré pas jo qui estigui en contra de la nova estructura familiar. Si no molt al revés. Sembla que en la família actual , el lloc de les persones grans no està gens clar.

A vol  de colom, aparenta que els avis, -i si hi ha la parella, bingo-  han de tenir el seu propi pis, la qual cosa mentre hi ha salut és l'ideal. Si  es poguessin parar els rellotges i els calendaris! Fotografia fixa: Els avis feliços a casa seva i el matrimoni o parella amb els fills a la seva i tothom content i satisfet. Mes, ves per on, el rellotge es posa en moviment, el calendari comença a desprendre fulles. Sorgeixen  arrugues, desprès dolences, artrosi, en fi, a partir d’aquí podem escriure un altre sèrie de novel·les per a tots els gustos , mes cap amb final feliç. S’intenta solucionar o suavitzar el problema amb les ajudes domiciliaries de diferent tipus. És molt el que es fa, i moltíssim el que resta per fer.  És admirable l’esforç que es porta a terme des de diferents terrenys, tècniques i especialitats. Sembla una batalla de tot i tots contra la força destructora dels anys. I per ara no trobem res per aturar aquesta força. La Ciència no para de descobrir coses aparentment meravelloses i un cop posat a la pràctica diària resulta gairebé un simple pegat. Ens mancava només les noves malalties de les demències en tota la seva varietat.

Qui no em conegui a fons, traurà sens dubte una impressió equivocada de la meva personalitat. Forçosament creurà que sóc un pessimista i d’esperit negatiu. Però res d’això i de manera molt radical. El que succeeix és que porto més de vint anys vivint encerclat per tots aquests problemes, des de totes les perspectives possibles i haig d’analitzar-ho  amb un prisma molt realista. La vida m’ha encarat a dificultats de tipus molt dur i he après a afrontar tot el que hagi fet falta i aquí estic. El que em sap greu és veure que tal vegada, amb els ulls migs clucs, hi ha qui afronta problemes de certa gravetat pensant que les coses són com ell voldria que fossin i no com realment són. No m’agrada magnificar el problema dels anys, no vull donar la impressió que hi tinc mania. Tot i així cura amb els anys, que ells podran amb tots nosaltres, i no és broma, que és molt seriós.

El que més sents en ambients de gent gran, és que els anys no perdonen. Mentre la dolència és suau es fa broma amb allò de "si no fos", però, quant s'hi sumen més anys i dolences i més greus, l’espai per fer broma es va reduint. I en especial quant veus que vas complicant l’existència a l’estructura familiar. Es planteja que es pot cobrir amb l’ajuda domiciliària, i hem de suposar que s’està disposat a portar a terme. Explica l’admirat Vicenç Navarro, el cas de la seva sogra, sueca, a casa de la qual anaven 5 persones en diferents moments a proporcionar-l’hi el que precisava durant el dia i la nit. No sé si aixó aquí materialment i econòmicament fora possible, apart d’aquesta possibilitat s’hem planteja  la possible anècdota al recordar que he viscut 50 anys en una escala amb 30 vivendes i que aleshores, fa una vintena d’anys, ja hi havia bastants avis, m’imagino que ara n’hi deuen d’haver més i fins i tot besavis, se m’ocorre que l’atenció domiciliaria fos a la manera sueca, l’ascensor estaria bloquejat. Perdoneu la ironia. Tot el meu anhel es cridar l’atenció, a qui tingui poder de decisió en aquest terreny, de la gran quantitat de gent gran que, segons ens anuncien els professionals en aquesta matèria, ens anirà acompanyant cada dia més. El que no sé si valoren amb prou precisió, és el que ara en podríem dir efectes col·laterals, o el que podríem considerar els que no haurien pogut seguir mitjanament bé la marxa del conjunt. Els processos de deteriorament  són, podríem dir, individualitzats. Cada un és un cas, semblant, tal vegada, però diferent en realitat. No sé si  hi cabria el jugar amb allò del qualitatiu i el quantitatiu. Quant des de una bombolla com aquesta en què estic, on estàs envoltat de tantes problemàtiques i les tens totalment a mà, veus casos que durant  temps   -algun any inclòs- no varien i els veus que es mantenen gairebé igual  i desprès tot de cop, fan un canvi de tan gran mesura que provoca l’expressió dels del seu entorn: "Quina baixada ha fet fulano, en pocs dies!" Seguidament comença com un procés d’una certa recuperació, o bé de deteriorament, algunes vegades fins ja al final o bé queden restant en un estat  més o menys deplorable, durant un altre període. En conjunt podem aplicar l’expressió “els anys no perdonen”. Aviat farà deu anys que visc en aquesta Residència, i desprès de nosaltres, la Flora i jo, han entrat pocs vàlids, degut a la posta en vigor del nou perfil residencial, fatídic perfil. Podríem manifestar, tal vegada s’hauria de dir: podríem denunciar, el descens de tan pregonada qualitat de vida. El nivell d’alegria, d’optimisme, de ganes de viure, d’esperit de convivència no és pas igual que era fa uns anys. Podríem  concretar l’anàlisi als que assistim al menjador general, en el qual hi mengem els més vàlids o menys cascats, ja que als tres pisos purament d’assistits tenen el corresponent menjadoret.  Tot i així, els que el seu estat, encara que sigui ajudant-los, els ho permet baixen al gran, cosa que sempre els dóna un cert aire de suavitat a les possibles dolences. Tot això –remarquem-ho una vegada més- sempre dintre d’una situació de transitorietat. Sempre dins la trajectòria descendent que no hem oblidar en cap moment.

On ens porta la reflexió feta a peu de taller?  On podem arribar en la convivència diària amb la multifacètica problemàtica en què estem immersos?.

Crec que essencialment ens facilita com una cuirassa, que ens permet enfrontar-nos a tots els reptes que ens planteja aquesta situació,  d’etapa final de la vida dels humans i com és natural amb la mort. Aparentment, podria semblar que la part més dura és l’encarament amb la mort i des d’aquesta experiència quotidiana estic completament convençut que la part més dura, més desagradable, més deplorable i sagnant és, de bon tros, la fase anterior a la mort. Quin treball se li va escapar de les mans a Dante!: Desespera imaginar que hi poden haver governants que estiguin projectant llocs on encabir cossos per aquesta fase espaordidora i es quedin tant tranquils i no s’esforcin perquè aquests llocs reuneixin, almenys, un mínim d’aparent benestar, doncs totes les mesures són poques per tal que les fases de l’etapa final, es revesteixin d’una mínima dignitat i decència per  disminuir qualsevol  detall traumàtic per als possibles i inevitables transeünts d’aquesta etapa.

Sembla el peix que es mossega la cua: fan aquests tipus d’establiments tant repulsius i desprès pregonen que la gent no vol anar a residències. Si aquí s’acabés la història... Però i tota la història de les residències privades assistides i també per a vàlids?. Què en fem? Tanquem els ulls i els sentits i fem com el que no hi es? És impossible i gens recomanable procedir així. Pregonen reiteradament, el dret que se li ha de reconèixer a tota la gent gran  a poder triar on vol residir, on vol acabar els seus darrers dies, però quan algú anomena les residències, llavors no si val. Bé. Si té molts calerons, aleshores si que hi té dret, però si és pobre o  gairebé, no en pot ni parlar. Tal vegada seria bo debatre el concepte  "llibertat". Un altre dia serà.

Tota aquesta lectura té a la vegada una altra pàgina, una altra cara. La de la residència en que hi hagin també ubicats un cert percentatge dels anomenats vàlids. Dels que encara durant un temps es valdran per si mateixos i a més a més, estaran capacitats per col·laborar a una millor marxa de la casa, ajudant als assistits a moure's i a garlar amb persones diguem que més normals, distraient-se mútuament i creant vincles que tendeixin a trencar el guetto en que estan convertides forçosament les residències o centres geriàtrics on  tothom sia assistit.

L’aspecte del vàlid, es pot valorar des de dues vessants primordialment: una és que si ha volgut entrar a viure en una residència és perquè ell –si li reconeixem algun dret, com a ciutadà- ha considerat que li era més convenient. Ja farem una mini exposició d'avantatges i desavantatges per decidir-nos o no per la residència. L’altre vessant és la innegable aportació a augmentar la tant controvertida qualitat de vida, dins  de la monotonia de la vida mateixa en aquests centres i el augment de l’autoestima en comprovar que malgrat ser gran i potser un xic arraconat per la vida, encara es troba útil i vital, contribuint a la bona marxa d’una societat en que ell hi mancava. Podríem detallar-ne diversos casos.

Crec que fora convenient, encara que sigui esquemàticament,  fer un esbós del que podria ser una residència en que hi tingues cabuda un ventall més ampli i variat, deixant al marge, com és natural, els que tenen suficients mitjans econòmics per pogué triar lliurament el lloc on voler acabar els seus dies. Aquí seria per als qui els condicionants econòmics, els priva de la llibertat real de poder triar amb independència, a que sembla que com a ciutadans puguin tenir dret.

La residència de l'ICASS, de Mataró                                                                                  tornar ^

La residència en que estem, la meva esposa i jo des de fa prop de deu anys, és de 222 places, més 12 places de dia. Pertany a l’ICASS, i està situada a Mataró. Està dirigida, administrada i cuidada per prop d’un centenar de persones, de diferents qualificacions professionals. Remarquem que és pública. Hi ha qui diu que és massa gran. És possible. No sé quina pot ser la mida ideal. Em sembla que hi ha d’haver molts condicionants que farien difícil dictaminar-ho. Tampoc crec que hi hagi la mida exacta infal·lible. Bàsicament una mida pot ésser la quantitat de residents a que pogués atendre un metge amb el seu equip i després anar-hi agregant coses, com més millor. En algun lloc he escrit, que una residència un xic gran, com la nostra per exemple, és més aviat com un petit poble. Potser millor com un barri d’un poble o ciutat Aquí tens perruqueria d’homes i de dones, biblioteca amb set diaris cada dia i revistes. Servei de podologia. Centre de rehabilitació, amb fisioterapeutes al front. Cafeteria amb taules pel consum i per els jocs de taula, on a més es fa ball un cop a la setmana. Hi ha sala de TV, en la qual a més de veure la televisió, es passen Vídeos setmanalment Aquests serveis que hem nomenat, formen part també del casal adjunt, els usuaris del qual, som els residents, més gran quantitat de veïns dels voltants, la qual cosa permet que els residents que són de Mataró, sentin prop seu, l’escalf del veïnatge que vénen a jugar al dominó o a cartes i algun dels quals està esperant plaça per tal d’entrar a la residència.

Per demanar que no quedem. Es pot assegurar que és importantíssim que adjunt a una residència i hagi un Casal. És un nexe de continuïtat, que facilita la normalitat en la relació dels ingressats amb les seves amistats anteriors i a través dels quals es manté una relació que sempre sol ser positiva.

A més, hi ha una sala que en diem de teràpia ocupacional on es porten a terme multitud d’activitats de manualitats i cursets i tallers molt variats, en els quals els residents encara mig vàlids, junt amb els socis del casal s'ho passen la mar de bé, i els permet fer coses i aprendre, fet que els fa sentir-se més importants i per tant, augmentar l’autoestima. Però tal com va disminuint la capacitat, en conjunt, del resident i va adquirint la categoria d’assistit, es redueix en grau superlatiu la part positiva i mentre hi hagi possibles col·laboradors, els quedarà la possibilitat de passar a fer altres activitats, atès que aquí no es para de fer coses per ocupar el temps. Per això diem que és aconsellable el casal adjunt, ja que entre els seus usuaris externs, hem de suposar que sempre hi hauran vàlids, que podran mantenir el caliu del ambient. I entre els vàlids externs i el percentatge que hi poguessin viure a la residència, no hi cap el dubte que l’existència dels residents adquiriria un color molt més alegroi i satisfactori ensems que humà per a tots. Pot semblar reiteratiu, mes no podem ignorar i és obligatori remarcar, la gran diferència que es respira, en un ambient on hi hagi un cert grup que en col·laboració amb el personal de la casa. Normalment aquest personal treballa amb molta preparació i ganes, però que no pot fer miracles, i gairebé els fa, dins les limitacions numèriques a que esta sotmès. Aquesta gent, en comptar amb un grup amb inquietuds i iniciatives, no tant sols suma, si no que a la vegada se sent satisfet i realitzat en comprovar, per les expressions dels assistits, l’encert del seu treball i la seva utilitat i benefici.

No hem esmentat la sala gran, la qual a més de sala d’estar, on hi ha variats ambients amb sillons i tauletes, es transforma en sala per espectacles, amb un bonic escenari, pel qual hi passen dos o tres cops al mes, i en alguns casos més, espectacles del més variat aspecte: teatre, shows diversos, corals, a vegades d'una certa categoria artística, rondalles, actuacions còmiques i també molt sovint conferenciants, que han dissertat sobre temes del més variat espectre.

Resulta emocionant veure residents, ja molt cascadets, com segueixen l’espectacle o la conferència i que enl finalitzar s’esforcen, com poden, per saludar i felicitar els qui han actuat citant que els han recordat moments, que en el transcurs de la seva vida, havien estat motiu de felicitat i alegria. Crec que no és precís destacar la satisfacció, la complaença que omple el cor dels que han fet possible la realització del espectacle o trobada i com creix el sentiment d’autoestima, en veure que malgrat l'edat -ja que de jovenets aquí n’hi ha molt poquets- encara ets útil. Aquestes persones, a qui d'altre banda, d'altres, amb més títols i potser amb més intel·ligència, havien comdemnat al més radical ostracisme.

Aquesta mateixa sala serveix els dissabtes a la tarda per fer la missa setmanal, de lliure assistència. En aquesta planta que anomenem noble, la planta baixa, hi està ubicat el menjador principal, on mengem els encara mitjanament vàlids i els que s’esforcen a voler ser vàlids -una mica ja ho hem descrit anteriorment- malgrat anar amb caminador o cadira de rodes, ja que els ajuda a sentir-se una mica més apartats de les plantes assistides, encara que a causa de les seves dolences i limitacions -problemes de continència, etc. etc.- ja hi dormen i pertanyen a una sala assistida. Fent us d’un cert grau de tolerància i comprensió humana per part de la casa, s’aprofita fins a l’últim bri de possible independència física i mental del resident per fer-lo sentir a pesar de tot, amb certa vida, amb certa vitalitat, perquè, encara que sigui acompanyat i amb cadira o caminador, pugui, si ell o ella vol, -i de veritat que volen- assistir al menjador general, o presenciar l’espectacle presentat a la sala gran. En conjunt se sent més persona, més normal i es resisteix a caure a l’escalafó final, per tant de temps com sigui possible.

Hem volgut fer la comparació d’un barri, amb tots aquests serveis que tens a mà, en uns carrers que no estan asfaltats, sino enrajolats i a més coberts, en els quals encara que plogui pots transitar a peu eixut, amb calefacció a l’ hivern i bastant ben ventilat a l’estiu. Per tal que no hi manqui res del precís, passen per la porta, línies d’autobusos municipals, amb els quals et pots traslladar a qualsevol altre punt de la ciutat.

Un dia normal podria ésser, baixar del teu apartamentet o piset a les nou -hi ha matiners que baixen molt abans i ja es passeixen pel jardí– seria imperdonable pecat no esmentar el magnífic jardí, amb font inclosa, que ens brinda aquella relaxant remor que proporciona l’aigua quant salta, fent exercici, o be anant a la biblioteca a fer el primer repàs a la premsa. Doncs bé, a les nou al menjador, on et trobes al teu lloc corresponen la confitura i la margarina en el plat. Tot seguit et passen amb el pa que pot ser barreta normal o be torrat. Hi ha per triar, segons dentadures, pa de motlle normal o integral. Per els qui fan règim tenen fruita o poma al forn i infusions d’herbes i per als de règim normal cafè amb llet. És clar que no és cap cinc estrelles, jo no hi he estat mai, però els menús son més que acceptables. Tot i així s’admeten reclamacions i suggerències. No sé si cal explicar que en el menjador, en els menús, es celebren totes les festes i festetes. Els postres adients a la festa. El cava que ho destaca. I aquí també es nota la diferència amb la presencia o no de vàlids. Quant vam entrar fa deu anys en qué hi havia més vàlids, aquests mateixos extres es revestien de més colors, ja que es feien més brindis i amb més eufòria i algunes festes s’acabaven amb ball. La nit de cap d’any, s’esperaven les campanades i encara hi havia que desprès es marcava uns quants passos de ball. Ara a tot estirar esperem les deu i amb unes tapadores fem les campanades per menjar el raïm i cap a dormir. Alguns que no hi troben sentit amb les tapadores a les deu, ja han marxat abans. Penso que no sabré explicar-ho. Tot consistiria amb una dotzena o dotzena i mitja de vàlids que fessin el contrapès i ja tindries més d’un centenar de persones -la majoria assistides– celebrant-ho amb més alegria i satisfacció. Mes seria imperdonable en tot aquest possible guió, oblidar aquest grapat de vàlids  (contàvem amb ells) per produir felicitat pels altres. Si es tracta de vàlids disposats a ingressar a una residència, quasi segur que pertanyen al grup que per situació econòmica, familiar, els pertocaria una residència. Com que encara no estan prou deteriorats, no donen el perfil residencial i allà els tens, més sols que la una, com vulgarment es diu, no celebrant ni les tapadores. Si fossin traslladats a aquell ambient podrien a més de crear felicitat per altri, gaudir-ne ells a dojo.

La solitud                                                                                                                                   tornar^

Aprofitant que ens surten els que viuen sols, m’agradaria comentar aquest sentiment que també en les estadístiques ocupa un lloc prominent: La solitud. Solitud física, però essencialment la moral, l' espiritual. El fet d'estar sol. Més encara, el fet de sentir-se sol o sola. Diuen en castellà “El buey suelto bien se lame”. I potser és veritat. Sens dubte a la vida hi ha molts moments en que és precís sentir-te sol. Per pensar, per concentrar-te en algun projecte o idea que portes al cap. Però és clar que no tothom ho precisa i els que ho precisin no és d’una manera continuada. Quant ha madurat el projecte necessita explicar-lo a algú. Fins i tot a mig fer, necessitarà en algun que altre moment comentar-ne possibles aspectes, per tal de sentir-se segur en el camí que segueix.

No sé si la naturalesa és sabia, però si que sembla que el lloc natural de l'ésser humà no és el fet d'estar sol, en especial a certes edats. L'ésser humà és social per excel·lència, necessita vitalment conviure i relacionar-se amb altres éssers, bàsicament de la seva espècie. Com en tot, trobaríem molts models i variants, però en general, és que la gent gran sola, tendeix a abandonar-se, a descuidar-se. En la neteja, en la alimentació, en els medicaments. Com més gran, més. Aquí dins que hi ha cuidadores i la vigilància es distant però constant, tenim algun cas curiosíssim, diguem que de resistència passiva, en que preveus que aquell avi sol en un pis, podria resultar un cas patològic.

Passant a la solitud física, es pot trobar tant fàcilment en un habitatge una persona sola i que a més, no es troba a gust en aquell lloc. Comparem-ho amb la vida aquí: Com ja hem dit, a les nou, o abans, agafes l’ascensor en el qual ja hi trobes cares conegudes i en el qual per tancat que siguis, és inevitable dir quelcom. Si vas just de temps i et dirigeixes cap el menjador directament passes frec a frec amb altres que hi van, el més fàcil és que os digueu alguna cosa. Si et sobra temps igual t’ajuntes amb algun grupet que ja la fa petar. Arribes a la taula i ja hi tens tres colegues més que hi van i que sou els de cada dia i amb els quals la conversa és pràcticament inevitable. Això es repeteix al migdia i al vespre per sopar.

A mig matí, abans de dinar es creen uns grupets que conversen, que critiquen. A la tarda, desprès que han vist la pel·lícula i han fet la migdiada, es tornen a fer les reunions, totalment per lliure, però es de suposar que és per afinitat en alguna cosa. Altres surten o bé a mig matí o a la tarda a caminar o tal vegada per algun encàrrec. Què vull dir, amb tot això? Doncs que aquí és pràcticament impossible sentir solitud. Pràcticament tothom fa noves amistats o relacions i en alguns casos veritables amistats. És clar que això demana entrar aquí en condicions de viure, mitjanament bé, un temps, ja que si t’hi porten a les acaballes només et queda temps per gemegar.

La gent que hem estat i estem en contra de l’individualisme, com a filosofia, si voleu com a sistema de vida, ens fa mal al cor veure que, amb aparença innocent, es promou l’individualisme entre la gent gran, quant precisament sembla que, al contrari, seria necessari i convenient que es promogués la convivència i la solidaritat, que són sentiments, que en viure en col·lectivitat, s’obren camí per mutu propi. Veus com persones que no semblen pas gaire proclius a ajudar i a pensar amb els altres, s’enganxen a una cadira de rodes d’una iaia més gran i l’ajuda a fer camí fins al menjador o desprès fins a l’ascensor, o bé aguanta la porta de l'ascensor fins que tothom a entrat o sortit. Innegablement podem menystenir tots aquests detalls, ja que el mon continuaria rodant encara que aquests fets no ocorreguessin. Però sembla tota una sintomatologia del possible comportament del fet de ser gran isolat o en companyia.

Si pensem en la gent gran que diuen que viu sola i amb baixos nivells econòmics, entre homes i dones sembla que ens aproparíem als dos centenars de milers. És possible imaginar, que si coneguessin la veritable residència i tinguessin la possibilitat d’escollir, quina fora la reacció de bona part d’elles i d’ells.

En aquest punt ve al pensament la possibilitat d’aprofundir en un parell d’aspectes, com podria ser la quantitat de pisos o pisets que podrien deixar lliures els avis que es decidissin per la residència i un altre aspecte que sempre m’ha preocupat -i jo no tinc coneixements ni documents per donar una resposta- fóra el següent: Cent pisets, -allò que en deien cent fogons- sortirien més econòmics, que cent places en una residència, comptant que la majoria podrien ser mig vàlids? Simplement és una encuriosida pregunta.

La seguretat                                                                                                                            tornar ^

Aquí podríem passar a l’altra sentiment majoritari de preocupació de la gent gran: La seguretat. Podem analitzar aquest sentiment:

1r.- La inseguretat econòmica. Que la pensió no arriba. Cada any hi ha moltes promeses i discursos però a final de mes, no s’hi arriba amb seguretat.

2n.- La inseguretat no de final de mes, sinó la de com cobriràs la despesa de la reparació de l'escalfador, etc. etc. Podríem fer una llista molt llarga, no? En aquesta inseguretat hi entren tots els imprevistos de la llar i de la persona, en fi. Massa coses.

3r.- En aquest apartat s’hi pot col·locar tot el relacionat amb la salut i accidents, que no cobreixi al complert la S.S.

Hi tenim un aspecte de la seguretat física que és important no ignorar: Una caiguda dins la llar. Mentre s’avisa a qui sigui que correspon, tant si és pel telèfon alarma com pel telèfon normal o algun veí que ho sent, mentre arriba qui vulgui que sigui, passa un temps que pot ser vital. En una residència com cal, és qüestió gairebé de segons o molt  pocs minuts.

Per si serveix d’orientació: Devia fer poc més de dos anys que érem a la residència i un dia rentant-li les dents, a la Flora, com feia normalment, noto que se m’aixona i comença a gesticular. Vaig comprendre que era un atac epilèptic i la vaig estendre a terra. Era tot un panorama mirant  que no es mossegués la llengua i buscant un dels polsadors del timbre d’alarma. En tocar-lo va ser qüestió d'un parell de minuts o menys que ja tenia dues cuidadores i als cinc minuts ja n’hi havia quatre o cinc, que tot seguit,  pronunciaren aquella frase  que tant bé cau en certs moments: Romuald, tranquil que això no és res. Ara deixa-la per a nosaltres que ja l’arreglarem. Em passa això a casa meva i amb tota garantia que no me'n surto tant bé. 

Si al sentiment de solitud en tot el  seu espectre multifacetic i sumem el sentiment d’inseguretat tant econòmica, com global, forçosament l’avi protagonista s’ha de veure sotmès a unes pressions mentals tals, que no és estrany que se'ns presentin situacions tan deplorables com en alguns casos trobem.

De vegades he dit que sembla que els avis de Catalunya siguin més eixerits que no pas els de Madrid, ja que allà, en un any,  hi ha hagut tanta quantitat de troballa de cadàvers que sembla realment impossible. Aquí també n’hi ha, però en menor quantitat. Aquí potser son més perillosos, ja que hi ha explosions i algunes, sembla que intencionades i llavors paga qui paga.

No deixa de ser un altre aspecte del perill que certs avis visquin sols i no seria d’estranyar que arribi un moment que les Juntes de veïns prenguin mesures respecte això, per evitar sorpreses desagradables.

Mirant-ho des del punt de vista dels familiars de l’avi i del mateix avi, quant a la possibilitat de morir imprevistament i el temps possible que pot passar en trobar-lo, tornem a trobar-nos amb l'avantatja de l'estada en una residència. En ella es passa, per l’habitació, per un o altre motiu -medicació, canvis posturals, control rutinari, etc.- diverses vegades cada nit. Estem parlant de residents assistits. Si a més és un malalt que ja  se'l veu greu, les visites i cures sovintegen encara més.

Si parlem d’un o una resident en regim de vàlid, pot donar-se el cas que no hagi tingut força per tocar el timbre telèfon i aleshores el temps màxim  per transcórrer és fins a primera hora del matí: Sempre pensant que no se li veiés cap anomalia que posés en guàrdia el servei mèdic. Tant a l'assistit, com al possible vàlid, si es podia preveure qualsevol situació greu, la família estaria totalment al corrent de la situació. Immediatament en qualsevol cas, de final no previst, els familiars són informats.

En aquesta fase final sembla que també la sensació de seguretat, és molt superior que en qualsevol altre ambient. Tot i això voldria dir, que on la sensació de seguretat   es  manifesta   rotundament és  en  el  dia a dia, en la  quotidianitat de la vida.  La suma  de petits detalls  a que estem exposats en tot moment i que forçosament et creen el sentiment d’inseguretat en no tenir, durant moltes hores del dia i de la nit,  ningú a mà  per poder-te ajudar, sense necessitat de cridar, ni posar-se nerviosos. Això és el que passa en una residència, on tot es soluciona,  podríem dir que automàticament. Per posar-ne un exemple: Estava esperant l’ascensor junt amb una resident quant tot plegat veig que es desploma a terra. Instintivament la miro, veig que no es mou; llavors vaig fer un senyal a la conserge que estava davant nostre i es va adonar de què anava, va picar a infermeria i tot seguit teníem un infermer amb una cadira de rodes,  amb la qual s’endugué la desmaiada,  que es va recuperar tot seguit. Ens vàrem assabentar del fet els tres o quatre que estàvem allà. Passa a casa estant sol i podem imaginar el que vulguem, però sempre  passant-ho pel prisma de la seguretat o la inseguretat, que com a sentiment no t’ho pot impedir ningú .

Si a n’aquest sentiment d’inseguretat hi afegim l’altre de la solitud, i els tenim ben barrejadets, el còctel resultant pot ser fatal. Perquè sembla que aquests dos  sentiments tant diferenciats,  en realitat s’entrecreuen d’una manera gairebé total. Vegem: si et sents sol o sola i tens per tant el sentiment de solitud, automàticament tens el sentiment d’inseguretat producte de la solitud, que t’impedeix trobar res que et doni seguretat. I també al revés: si no tens seguretat perquè al teu entorn res t’acompanya perquè puguis demanar ajuda, infal·liblement el sentiment de solitud el tindràs present. Són dos sentiments totalment diferents, però que acostumen a anar molt junts i que per salvar-te d’un, necessites eliminar els dos.

La sensació de solitud sembla que és el més espaordidor dels sentiments de la gent que viu sola. És capaç, ell sol, de crear un clima irrespirable de tanta agressivitat, que pot posar en perill l’equilibri mental de certes persones que visquin soles. Es diu que una persona es pot sentir sola al mig de les graderies plenes de públic en el camp del Barça. Es clar que es tracta d’una altre sentiment de solitud. La solitud física que dona origen a la solitud moral, aquesta  és clar que no té cabuda en la vida dins d’una residència.

Vàlids a la residència o residència mixta                                                                          tornar ^

Què pretenem donar a entendre en demanar les residències en que també hi tinguin cabuda alguns i algunes vàlides? Més o menys seria que, si bé, en tots els discursos referents a l'etapa final de la gent gran, se'ls destina a una residència, desprès d’expressar  el conegut: mentre es pugui. Amb la família... mentre es pugui. A casa seva...  mentre es pugui.  A un apartament tutelat... mentre es pugui. I després?

Doncs bé, després una residència. Tots d’acord. El que no sé si tots estem d’acord amb el tipus de residència a què els volem destinar. Bàsicament  podríem  preveure dos tipus, ambdós dintre de la característica de públiques. Una opció  és un tipus de residència on tothom ja està força deteriorat i on l’aire que s’hi respira és poc agradable, i uns gemeguen per aquí i altres ploren o es lamenten per l’altre racó. El que en diuen assistida. O bé, pots entrar a un altre tipus de residència on no tots estan a les acaballes, on encara hi ha vida, on encara hi ha qui canta i qui riu, per que aquest que riu, -a pesar dels anys, aquí tots son gent gran-  ho fa per que sent,  diguem-ne, l’alegria d’una certa vitalitat,  que li permet a més, a més de viure, irradiar vida al seu entorn i proporcionar com una dosis de benestar als del seu voltant. Uns per que acompanyen  a algun assistit a la visita del metge, o a comprar quelcom. O bé a passejar per prendre  el sol.  Altres que ajuden als que van amb cadires de rodes i tenen dificultats, doncs a entrar i sortir dels ascensors, i quant hi ha espectacle els ajuda a situar-se a la sala. Altres que contribueixen que vinguin aquests espectacles. En fi, multitud de petites coses, que proporcionen a la vida una flaire molt diferent a allò que algú ha classificat com de "pretanatori", on l’aire més aviat put. La presència de vàlids/des es detecta només que passant pels passadissos d’entre assistits en que molts s’esforcen en saludar i fins i tot a somriure.  Aquesta diferència  es denota també amb els familiars dels residents assistits, en el fet que es pot  palpar, que a pesar de tot, allà dins hi queda algú viu. Que es pot considerar viu.

No sé si és molt difícil  d’entendre que uns quants vàlids i valides, puguin fer canviar tant la qualitat de vida d’una institució d’aquestes magnituds. És més fàcil d’entendre si pensem en la satisfacció que senten al veure la tasca que realitzen, el fruit que es veu en els assistits. En fi. Tot allò que ara és tant maco de dir, com és sentir-se realitzat, com augmentar l’autoestima. Bé. Petites paraules que ajuden a viure, i tal vegada a sentir-se un xic més feliç.

Pensant que l’opció d’aquests vàlids/des era tal vegada estar sol/a a casa, amb tota aquella problemàtica d’arribar a final de mes. De fer front a imprevistos. O sigui tota aquella inseguretat econòmica que ja hem intentat explicitar.

Agreguem-hi l’altra falta de seguretat, que no volem tornar a descriure i en especial la sensació de solitud, que aquí  dins és pràcticament impossible de sentir i més si es dediquen a l’atenció dels altres.

Porto prop de deu anys ingressat aquí i he tingut àmpliament l’oportunitat, i més comptant amb la circumstància de la meva esposa, de poder valorar el que és un tipus de residència on hi havia bon número de vàlids/es, que feien resplendir el sol amb molta més xamosia. On sempre hi havia ganes de fer coses i riure i fer riure i per tant els colors eren molt més sonrosats que no ara , que quedem quatre gats mig vàlids i que per molt que ens esforcem, quedem curts, tot hi comptant amb l’aportació i les iniciatives del personal de la casa, un dels objectius del qual és fer que tot funcioni de la manera més agradable possible i que no escatimen esforços per assolir-ho.

En no entrar gent vàlida per suplir les baixes qualitatives –per deteriorament- o quantitatives -per defunció- l’operació aritmètica aviat està feta i comprovada. Si es manté l’actual perfil residencial la cosa queda bloquejada.

En arribar a aquest punt ens trobem, -em trobo- amb la resposta, que és per la qüestió econòmica, doncs es diu que no hi ha diners. Algun tècnic en benestar social, aconsella que no et deixis tapar amb l’excusa que no hi ha diners –ja aprendrem a dir euros- que diners sempre n’hi ha, el que passa és que els empren en altres menesters. Abans d’acabar l’escrit ja tornaré sobre el tema. Cal analitzar una mica la problemàtica de la excusa dels diners.

Vegem: Si a cada residència assistida se li destinen unes places de vàlids per descomptat que s’haurà de fer alguna residència de més per tal de donar cabuda al nombre d’assistits precisos. Però cal tenir en compte, la diferència de preu d’una plaça d’assistit amb una plaça de vàlid. Només cal parar esment en que aquí, en una planta de 36 assistits, hi han empleats al dia: sis cuidadores el matí, cinc o sis a la tarda, amb la infermera corresponent i dues cambreres i un o dos vetlladors, a la nit.  Una planta igual  amb 36 vàlids, té com a servei dues cambreres al matí, que fan la neteja dels dormitoris i dels passadissos. Sumem-hi altres variants que per la condició d’assistits s’hi agreguen i tenint en compte que el capítol dels sous del personal és la part del lleó del pressupost d’una casa com aquesta,  aviat es comprendrà que els dos preus són molt diferents. Per tant l’augment per les places dels vàlids tal vegada seria menys excessiva del que a primer cop d’ull pugui semblar. A les residències privades, el preu de la plaça de vàlid és molt diferent de la d'assistit, com és natural.

Del dret o del revés, no podem obviar l’aspecte social que representaria solucionar el problema personal i individual dels vàlids i valides a qui els toqués la loteria d’entrar en una residència, començant una nova vida amb molts menys núvols i molta  més claror del sol . És possible que algú gosi dir que potser no hi voldran entrar i la resposta és evident: creem residències dignes, humanes per éssers humans, no pretanatoris per a cossos a les acaballes, que això no te cap secret. Hi ha persones a qui els agrada dir que la gent gran no vol tancar-se. Em calen dues consideracions: En primer lloc, només cal que llegiu la premsa i revistes per a gent gran i fins hi tot premsa diària,  en molts números  hi veureu la quantitat d’anuncis de residències, -empreses privades, clar- del més variat tipus. Ara fins i tot una multinacional financera projecta construir un conjunt, com una població amb edificis de habitacles  normals però de qualitat i també de residències per a gent gran estrangera. Sembla que la intenció primordial és que les residències tinguin continuïtat amb la població adjacent i així s’elimina la possibilitat de ser un guetto, que és el que els passa als centres d’assistits exclusivament i per tant aïllats, de tot entorn viu. Quant sents a dir, i ho sents, és clar, que la gent gran no vol sentir parlar de residències i al mateix temps veus els anuncis de centenars i potser milers de places del tipus més variat, però essencialment de preus que no són, ni per casualitat, no ja per la classe treballadora, sinó ni per classe mitjana. Quan parlen de pagar mig milió al mes i fins i tot més, quina butxaca hi arriba, si no es tracta de gent rica de veritat?. La resposta és perplexitat.

I si autèntiques empreses financeres, amb els seus estudis de mercat realitzats, gosen embarcar-se amb projectes com  aquest, arribes a la irònica conclusió, que en la part de població que pot pagar-s’ho, hi ha qui està d’acord en fer-ho i no deuen ser pocs, comptant la quantitat que s’en construeixen i que es van venent.

Hi ha un punt que el vinc plantejant potser d’una forma gairebé massa agosarada i és el més cru dilema: No es tracta de fer residències públiques per obligar a ningú a entrar-hi, simplement per que amb plena llibertat  pugui optar i hi hagi la possibilitat de rebutjar-la, si aquesta és la seva opinió o be d’ingressar-hi si així es necessita i es desitja.

És de suposar, i d’esperar, que si tenim governs de caire popular,  tindran  en compte que davant l’allau de gent gran que ens espera, en fer el llistat de possibles solucions, un dels punts pels qual caldrà començar serà per la família.  S'haurà de tenir cura que la pressió dels avis/es no la desestructuri, ja que no és d’excessiva fortalesa  davant de problemàtiques gaire greus. En algun punt  assenyalem que la família més consistent és aquella en què el pal de paller és una àvia, però això no es té a cada casa i tampoc sabem si és realment aconsellable.

Fa uns mesos en el programa de TV3, En camp  contrari, presentat per  PERE ESCOBAR, apareixien dues avies totalment antagòniques, però les dues molt interessants: Una entregada a cuidar fills i nets i sentint-s’hi molt feliç, i l’altre vivint la seva vida anant a ballar, anant a excursions, divertint-se, deia ella, tant com podia, i manifestava sense embuts, que els seus fills ja els havia criat ella i ara corresponia a les seves filles criar-se els seus i que no volia ser minyona de ningú. Si la necessitaven en algun cas concret ja  la trobarien, però com a norma, considerava que tenia dret a la seva vida.

Faig la cita tant sols per reafirmar que davant tanta gent per demanar, tota la oferta serà  poca per poder triar el model que més agradi  a cada avi/a. I si en remarco un, les residències és per que pot ésser el gran matalàs que com a darrera, però gran solució, es procuri que ajudi a apaivagar els entrebancs que en les altres, hi ha, més facilones però menys definitives.

Un punt que no ha sortit encara i ha de sortir és el possible finançament de l’operació residències. És sens dubte el més complex. Algú en algun moment ha senyalat que la problemàtica de la gent gran adquireix un volum financer tan gran que degudament i intel·ligentment tractat, podia convertir-se en un motor de l’economia. Quelcom, potser, semblant a la indústria del armament, que és la que distorsiona tots els pressupostos i que a més a més sembla la intocable, apareix com si en el fons tots hi estiguéssim més o menys d’acord. I us asseguro que jo no hi estic gens d’acord. En alguns escrits per algunes revistes he vingut remarcant que amb menys avions i vaixells i canons n’hi havia prou per solucionar tota la problemàtica de la gent gran i encara en sobrarien per arreglar les escoles en tots els graus. 

Si la indústria de guerra és un motor per la quantitat de llocs de treball que crea, imaginem-nos la construcció de la gran quantitat de residències que, mes o menys a la llarga, faran falta, i centres de dia, etc. etc.. Construir-ho, farcir-ho amb tot el seu utillatge i mobiliari. La quantitat de places de treball especialitzat i no. Mantenir-ho en funcionament, "in crescendo", si el plantejament demogràfic continua en la marxa actual. Això si que podria ser un autèntic motor de la economia.

Després d’haver vingut l’amic Raül Romeva i també en Jordi Armadans, per fer unes xerrades sobre pau i desarmament aquí a la residència, vaig fer un article per un diari, en el qual destacava precisament això: Menys canons i més Benestar Social i comentant l’escrit amb un jove amic periodista li vaig dir, sembla com una mica demagògic, no? Em va agradar molt la resposta, em digué: No Romuald, no és demagògic, sinó pedagògic. És un tema amb el qual hem de  treballar molt més.

Comprenc que no dono la solució per a demà, mes estic tant convençut que la problemàtica adquirirà tal magnitud, que si es vol donar-hi solucions més o menys definitives, -no pegats, no cataplasmes, que suavitzen, però no curen- el punt on arribarem des dels diferents llocs de sortida serà la residència. Potser amb moltes variants o característiques. Però el que a mi més em preocupa és el fet que, per desconeixement o desídia, es pugui acceptar el, diguem, pretanatori com a solució o mal menor. La missió de la residència bàsicament consisteix en suavitzar, apaivagar el procés imparable i irreversible del deteriorament dels avis i avies, que aquella penúltima fase –en l'ùltima ja potser no es pateix i a més a més és possible que se'ns escapi de les mans- però en la penúltima, aquella fase que ja ens porta al final, per ajudar a superar aquesta fase,  s’hauria de comptar amb tots els estris i condicionaments haguts i per haver. En tot el procés de vida a la residència, el més primordial, és anar superant els dies, mesos, anys. Tots els entrebancs i contratemps fruit dels anys i dolences i tot sense grans sobresalts, sense traumes, com si tot fos producte d’una molt perfecta planificació. I així arribar al final gairebé sense adonar-nos.

El govern que s’atreveixi a allò que en diuen, agafar el bou per les banyes, i que a més a més d’arreglar, en el possible, les diferents problemàtiques plantejades, ens disminueixi la inaguantable càrrega armamentística, és de suposar que s’haurà guanyat la confiança del poble per un llarg temps .

Com anècdota –quina anècdota!- personal haig d'explicar que aquest estiu passat vaig caure en un carrer de Mataró i em vaig trencar el fèmur i l’espatlla.

En fi, tot un quadre. Una ambulància em va portar a urgències a l’hospital, l’endemà m’operaven i tot ocorregué molt bé. I ja tornem a trobar-nos amb els  avantatges de la residència. Quant al segon dia el traumatòleg rumiava pel dia d’enviar-me a casa li vaig dir que estava a la residència de l’ICASS de Mataró. Que no estava en un pis particular i que allà hi teníem a més del servei mèdic les vint-i-quatre hores del dia, un servei molt preparat de rehabilitació amb dues magnifiques fisioterapeutes, la qual cosa em permetria fer recuperació a casa mateix, cada dia. M’havien operat el diumenge al vespre i el divendres ja estava a la residència. També aquí podríem omplir dues o tres pàgines  dels avantatges d’estar a la residència. Tot a mà, tot a punt. Personal amb una professionalitat a prova de totes les circumstancies. Quasi tres mesos amb cadira de rodes, seguit de crosses, que encara en porto una, però que si ja has assimilat que aquí és a casa teva, et meravella que tant a mà hi tinguis tant de servei, tant de personal,  -dia i nit- i tantes atencions. Si arribo a estar a la meva casa d’abans, l’estada a l’hospital s’hauria allargat força més i a continuació hi hauria hagut la visita diària a recuperació.

En fi. L’opció és molt fàcil i ja la tenia feta.

M’agradaria abans d’acabar, expressar la ferma i molt contrastada opinió, que precisament en una residència com les que reivindico és on el ser humà pot ser i sentir-se lliure, amb plena llibertat. Per que dic això? Que quedi clar... com a opinió meva fonamentada i comparada amb els diferents tipus de vida que he viscut i he vist viure.

Pots voler sentir-te lliure rentant els plats i fent el menjar i arreglant el piset. Rentant-te la roba, etc., etc....  La llista pot ser bastant llarga. La semblança seria si et sents amb ànims, capacitat i ganes de fer altres coses, potser no més importants –la quotidianitat és importantissima-, però, no creieu que pot enfarfegar i avorrir?

Si hi sumem, tenir cura  del familiar malalt. Hi ha res més important? Mes si passes a viure en un lloc que tot això t’ho fan i molt millor que no ho feies tu. I que no és per caritat,  si no perquè ja entra en el tracte. A casa, amb totes aquestes responsabilitats, quedes condicionat per sortir a fer qualsevol activitat. Qualsevol viatge... en fi, per què allargar-ho més? Et treuen aquestes responsabilitats i d’altres que podríem afegir-hi i et diuen  "ets lliure de sortir, d’entrar, d’anar, de tornar quan vulguis, mentre avisis i posis en coneixement de la casa, on vas, i hi hagii mitjà de contacte per localitzar-te". Si tens cònjuge amb dificultats, com és el meu cas, doncs que dir-hi?  Quant la Flora estava més bé, anàrem quatre o cinc estius a França a casa d’uns amics. Desprès, com que ella no podia venir, un estiu vaig anar-hi tres setmanes amb tota tranquil·litat. Vaig telefonar algunes vegades, a pesar de saber que si hagués ocorregut quelcom, immediatament m’ho haurien comunicat. Per tant, enlloc podràs gaudir de més llibertat que en una residència.

No sé si és preferible fer un petit resum com a conclusió. Intentem-ho. Curtet.

Quan  considerem que la família és el marc natural per acollir els avis, la major part dels diguem-ne consideradors, sembla que no ha tingut prou en compte, l’evolució de la família i també, que per regla general, en dir família volem dir dona. Que és la que més ha evolucionat. Segons es faci no serà difícil que els anys, -allò que hem dit que no perdonen- acabi desestructurant  l’institució familiar.  Cal només recordar que és precís evitar els traumes als avis/es.

A tall d’epíleg                                                                                                  tornar ^

Aquesta reflexió fou feta abans de la mort de l’avia de Gràcia, per tant, abans de la declaració del Síndic de Greuges de mitjans de març i anteriorment al informe sobre gent gran de la Diputació de Barcelona.

Volem remarcar el fet, doncs en molts punts sembla tenir relació una cosa amb l’altre. Un d’ells el finançament recorrent als pressupostos de l’Estat, com diu el Síndic.

D’acord també amb la Dolors Comas en que serà un procés llarg –dolorosament- i que el model basat en les famílies ja no és el més adequat.

Cada dia la gent gran, en general, però les dones en especial, semblen menys predisposades a romandre amb la família amb les perspectives de carregar amb la responsabilitat del conjunt familiar. Qui s’imagina a la dona tornant a casa  a cuidar avis/es i/o besavis/es?

Hi ha com una confabulació latent envers les residències, -recordant els guetos dels asils, que eran un altre món- la qual cosa no impedeix que hi hagi com una gran eclosió dins el món de les financeres, d’ofertes i estudis, per tal de veure qui s’emporta la part més grossa del que preveuen com un pastís de la problemàtica de la gent gran. AESTE pensa passar de 15.000 llits a 20.000 cap a finals d’any. CASER comprarà, diu per 11.7 milions d’€ el conjunt de residències que posseeix l’empresa METROCES. CEVASA projecta pobles per a pensionistes europeus. Un altre gran financera estrangera projecta fer grans edificis de vivendes i residències adjuntes per a jubilats estrangers. TRIANZA, -integrada  per Winterthur, Ballesol i Roan- ofereix el finançament de places a residències, basada en una espècie de vitalici sobre propietats immobles.

Com veureu allà on hi ha diners apareix una oferta residencial en abundància i en especial en previsió de futur, en el camp econòmicament pobre... que Déu els ajudi!

Això no impedeix que cada dia més veus reclamin més quantitat de places residencials i és de suposar que no es refereixen només a les privades. Fa poc més d’un any que vaig escriure la Reflexió...i en aquest curt període podria haver omplert  un cabàs d’articles i manifestacions aparegudes en diferents diaris i revistes en referència a la problemàtica residencial. Algú ha dit, les residències son un signe de progrés i ho seran encara més quan tots els que les necessitin puguin tenir-hi accés.

Darrerament, E. Mújica, Defensor del Poble, en una entrevista a la revista SESENTA Y MÁS reitera que el més urgent és fer residències en abundància.

Sobre això sols queda dir, o repetir, el que en la Reflexió es pretén deixar clar: Les característiques que deuen tenir les residències: o sigui, cal que siguin mixtes. De vàlids i assistits. Com una obsessió, cal fugir totalment del possible guetto. Una mostra podria ser: Una residència  de Navarra que atén 40 persones ha estat guardonada amb el premi ISO 9001-2000, pel nivell de qualitat en que es desenvolupa el centre. Hi afegiré un detall per si es creu d’interès: de les 40 persones, 20 son assistides i vint son vàlides. O sia que és una residència mixta.

L’altre punt que no m’agradaria deixar enlaire és el del ventall interesantíssim d’ofertes que es fan, diuen, per tal d’allargar l’estada al propi domicili. Tot sigui per la bona intenció i que la persona interessada pugui triar. Però permeteu-me un comentari: El cavall de batalla és l’assistència a domicili. Es parla de dues hores a la setmana. Imaginem una persona sola, n’hi ha dotzenes de milers, a qui li concedeixen aquesta gràcia. Conteu 24 X 7, menys dues, només li queden per estar sola a la setmana que 166 hores: Sense comentari. N’hi ha de més valents que han parlat de que el nivell òptim seria 5 hores diàries. Alguns, en sentir-ho, els ha agafat un cobriment de cor, no han dit si per l’excés de despesa o bé perquè s’han adonat que encara queden 19 hores diàries perquè li pugui passar qualsevol cosa a l’avi/a que resta sola a casa. No és per riure, que els drames són greus i abundants. De tota manera, si tinguéssim temps i ganes de fer números descobriríem que calculant a 5 hores al dia  l’equivalent d’hores amb 100 persones, en règim residencial de qualitat es cobreixen les 24 hores del dia  els 365 dies de l’any. Es recorrerà a la concebuda excusa de les finances. Diguem que la resposta l’han donada en Vicenç Navarro, l’Arcadi Oliveres, l’Armad