L’art floral japonès té els seus orígens en la introducció del budisme de la Xina al Japó al segle VI. Els monjos portaven al temple ofrenes de flors, tiges i fulles de lotus, una planta santa, símbol de la puresa del budisme. No va ser fins el segle XV quan es va començar a desenvolupar la seva vessant artística.

La paraula prové de ikiru (viure) i hana (flors i branques), per tant significa flors vives. L’Ikebana és l’art japonès de la composició floral.

El segle XX, ha estat testimoni del desenvolupament de gran quantitat de Tahisako fets a base de grans troncs d’arbres, metalls, pedres i plàstics, amb un resultat més proper a la escultura que d’una composició floral.

Alguns dissenys, plens de color dels quals encara n’hi ha alguns com el chabana (flors arreglades per la cerimònia del té), és potser l’estil més accessible per la majoria dels occidentals. Qualsevol pot aprendre a fer-ne; s’hi ha d’acostar de manera receptiva, sense intentar-ho massa a fons.

L’Ikebana requereix una resposta intuïtiva del material així com un coneixement de les regles per posar les branques i les flors, naturalment les habilitats físiques per fer-ho amb facilitat i correcció. És una de les moltes tècniques desenvolupades al llarg del segles pels japonesos, per restaurar el seu sentit de ua o harmonia interna. Es comença mirant les flors i les branques, apreciant la seva forma, com creixen, absorbeixen i reflecteixen la llum, sentint la força o la lleugeresa de les branques a les nostres mans, ensumant la seva olor, reconeixent i responent a la seva singularitat, de manera que sigui capaç de mostrar tot això en la composició. Se les deixa que parlin. Per això, l’Ikebana és a la vegada una teràpia i una forma de meditació.

Les arrels de l’Ikebana es basen en l’admiració que els japonesos tenen del paisatge, el seu respecte pel poder de la natura: muntanyes, pedres, cataractes... i la seva resposta a la força, fragilitat i bellesa dels arbres i les flors i les seves illes naturals. Aquests sentiments estan per si mateixos expressats a la religió indígena, el Shinto, és una forma de adoració a la natura.

Les flors també van tenir un paper important en la vida secular. En el Tanabata (la festa dels estels a l’estiu) tiraven flors als rius, mentre que en el Komodatzu, (l’any nou), es feien composicions a l’entrada (decoracions amb pins, bambú, paper i corda feta de palla d’arròs) per donar la benvinguda a l’esperit de l’Any Nou.

Avui dia encara es practiquen aquests costums.

                                                                                        CASAGU