| Col·laboracions>>Historia de la sardana (i II) | |
|
LA SARDANA LLARGA A la segona meitat del segle XIX els compositors comencen a escriure lliurament, sense ajustar-se a les rígides normes de la sardana curta. En la recerca de noves formes i expressions musicals allarguen el tiratge i adopten, majoritàriament, el compàs 2 x 4. Amb aquest canvi també varien els passos de la dansa. Són els curs i els llargs actuals. L’aparició de la sardana llarga planteja la solució als problemes de repartiment. El primer mètode de comptar i repartir va ser editat, l’any 1850, per Miquel Pardas. Cap a la meitat del segle XIX les transformacions comencen a arribar a la cobla. Es produeix la ruptura de l’estructura habitual de quatre músics, amb els instruments procedents de les antigues cobles de joglars i ministrils, i s’amplia amb la incorporació d'instruments de canya i vent. L’EXPANSIÓ DE LA SARDANA Originàriament procedent de les comarques empordaneses, a partir del primer quart del segle XX la sardana s’expandeix per tot Catalunya. El poble, homes i dones, petits i grans, participa en els aplecs i en els festivals sardanistes, i els intel·lectuals i els polítics li donen suport, convertint-la en la dansa nacional de Catalunya. A la plaça, el poble balla i vibra amb les sardanes de Vicenç Bou, Josep Vicens i Josep Saderra, com a màxims representants de la línia més populista. La cobla, consolidada des de la reforma de Pep Ventura, amb música d’experiència i solistes de renom, atrau l'interès fins i tot de personalitats estrangeres. També músics procedents de la música culta com Enric Morera, Juli Garreta i Eduard Toldrà, per exemple, s’interessen per la sardana. Els orfeons la incorporen als seus repertoris i Joan Maragall i Àngel Guimerà, entre altres, escriuen belles composicions literàries. La sardana assoleix, així, una gran difusió i es converteix cada vegada més en la dansa representativa dels catalans. LES FORMES MUSICALS DE LA SARDANA La sardana és, essencialment, música i dansa, es pot ballar al ritme de la música o, es pot gaudir només escoltar-la. En funció de la tècnica, del ritme o de la melodia que li hagi donat l’autor, els sardanistes han catalogat les sardanes en una sèrie de definicions que s’han anat popularitzant segons gustos i criteris comunament acceptats per la majoria. Totes es poden ballar, però evidentment n’hi ha de més balladores que d’altres, segons que ajudin més o menys a la participació expressiva de la dansa. Hi ha compositors, però, que escriuen obres amb molta exigència musical, amb
el propòsit de fer bona música per ser escoltada. Són les sardanes
denominades de concert. |
|
|
Salcomes |
|