La Dansa

La dansa és la més antiga de les arts.

L’ésser primitiu quan encara el crit no s’havia fet paraula, ja ballava, potser només saltava, però el seu gest volia expressar un afecte, un sentiment i, per tant encara que de rudimentària iniciava l’art de la dansa.

La Sardana

Sobres l’origen de la sardana s’han escrit moltes teories, sembla, però, comunament acceptat que els seus antecedents més remots cal relacionar-los amb els gestos humans bàsics que es repeteixen en totes les èpoques i pertot arreu.

L’ésser humà, modern o primitiu, crida i sospira, riu i plora, segurament des que va ser creat. I quan a causa d’una exultació interior, sent l’impuls esplaiar-se un dels gestos instintius primaris és, sovint donar-se les mans i saltar fen la rodona.

La sardana curta i el contrapàs

L’origen de la sardana resta embolcallat en la nebulosa d’un passat remot. La dansa en rotllana gaudeix d’àmplia difusió en tota l’àrea mediterrània i per tant és una veritable incògnita esbrinar la seva procedència.

De temps immemorial la sardana, amb les seves peculiars característiques coreogràfiques, es venia ballant a l’Empordà però amb una distribució i comptabilitat de les passes diferent de l’actualitat. La diferència consistia en que les seves dues parts fonamentals, conegudes per "curs" i "llargs" constaven sempre de vuit i setze "compassos" respectivament.

Aquesta primitiva sardana fou qualificada per aquest motiu amb el nom de "curta". L’evolució musical experimentada posteriorment, va produir una més àmplia conformació sobrepassant aquest límits reduïts pel nombre invariables de "compassos" i donant lloc a la sardana actual anomenada "llarga" per la seva forma lliure de composició.

Junt amb la sardana curta, es ballava en les nostres comarques una altra antiga dansa avui desapareguda: el Contrapàs que procedia a les sardanes curtes. El ball del contrapàs, dansa semilitùgica antiquissima , si subsistís, constituiria un dels vestigis folklòrics més interessants del nostre país.

Coreogràficament, el contrapàs tenia escassa semblança amb la sardana, puix que, si bé els balladors es donaven les mans ho feien en filera i no en cercle.

Lloc on va néixer la nova Sardana

Fou a la plaça de la “Vila Vella” de Torroella de Montgrí, l’any 1844 on es va ballar per primera vegada la sardana.

Aquest fet transcendental d’ésser Torroella el “Bressol de la sardana” –títol molt escaient i bellament descriptiu– renova la consideració d’una vella teoria històrica amb àmplies possibilitats d’autenticitat; amb la col·laboració d’en Miquel Pardas, l’expert i famós dansaire torroellenc, en la reforma de la sardana, realitzada pel geni immortal Pep Ventura. La sardana curta va experimentar una evolució portada pel progrés musical que va donar pas a la sardana llarga, o sia la sardana dels nostres dies.

La Cobla de Tres Quartans.
Antecessora del conjunt instrumental actual

A les comarques gironines, fins a les primàries del segle XVII les cobles de ministrils, que així eren anomenades encara per aquell temps, estaven formades per tres o quatre músics.

Aquestes rústiques cobles antigues estaven integrades pel flabiol i tamborí, la tarota o Tible i la cornamusa, que més tard, a principis del segle passat, fou substituïda per una Tenora. A l’Empordà anomenaven aquest típic conjunt instrumental, cobla de tres quartans. Encara avui dia és usat a les processons per fer ballar els gegants i els nans.

Salcomes

Tornar>>                                                                                                                 (Continuarà)